DESCRIPCIÓ HISTÒRICA

La Prehistòria

Un passeig pel terme municipal de Santanyí permet contemplar de primera mà les restes del pas del temps i l'estada en aquestes terres dels pobles prehistòrics. Són més de cent cinquanta els jaciments arqueològics localitzats. Existeixen coves pretalaiòtiques com les de Cala Santanyí o es Pontàs, altres de l'època talaiòtica, entre les que es poden destacar les coves del Rei, Can Simonet, n'Ebrí, es Loret Vell, es Rafal des Porcs o Son Rossinyol. Cal dedicar un especial atenció als poblats talaiòtics envoltats de muralles de Son Danús Nou o ses Talaies de Ca Jordi, que conserva un talaiot circular i un fragment de muralla.

Període romà

Els romans també van deixar la seva empremta en Santanyí. Així, s'han trobades restes, com a diversos tipus de figures i ceràmica, en la cova funerària de sa Marededéu, en Cas Traginer o en Són Cosme Ponç, on probablement es va asseure la vila romana. Els estudis arqueològics indiquen que possiblement es podrien haver fet dos centuriaciones, una a la zona de Són Danús i una altra a la zona de Calonge.

Època Islàmica

En l'època islàmica, Santanyí formava part del districte de Manacor, amb el nom d'Adeia. Està documentada en l'Alqueria Blanca una mesquita i a l'alqueria Santanyí es parlava de cases d'estil sarraí en l'últim quart del segle XIII. Encara avui es conserven alguns topònims com Albocora, S'Almunia, Benilassar (Són Danús), Binigebidi (és Rafal donis Porcs) o Mandalmar (és Llombards).

La conquesta catalana

Després de la conquesta catalana del rei Jaume I, l'any 1229, Santanyí va correspondre en el repartiment a Nunó Sanç, comte del Rosellón i Sardenya, i a la seva mort va tornar a les mans del rei. L'any 1242 es fa referència al terme i a la parròquia de Santanyí. Es pensa que la primera església es va construir entre 1248 i el 1265. Pocs anys després, el 1300, el rei Jaume II va atorgar les Ordenacions per fundar la vila i d'aquesta manera especifica com s'ha de construir el poble.

L'administració municipal es va consolidar en el segle XIV. El representant del rei era l'alcalde real i el primer que apareix documentat és Ramon Albert, el 1311. Santanyí tenia un representant en el Consell del Sindicat i en el Gran i General Consell. L'any 1329 la població de Santanyí era de 570 habitants, així com alguns esclaus que el 1427 eren el 4'8% de la població. 

Els corsaris

Entre el segle XIV  el XVII, la costa de Santanyí va ser escenari de nombrosos atacs de corsaris pirates, procedents del nord d'Àfrica, que es refugiaven en Cabrera. Per fer-los front, es va organitzar la defensa a través de talaies, torres de defensa i sentinelles, especialment entre els mesos d'abril i setembre, quan les incursions eren més freqüents.  En cas de perill, des de les talaies es comunicaven amb senyals de fum i foc. Les viles de l'interior, com Porreres, Montuïri i Felanitx, també contribuïen a la defensa del litoral, ja que igualment se sentien amenaçades. Entre els nombrosos atacs cal destacar el que va tenir lloc el 3 d'octubre de 1531, quan  després que els musulmans saquegessin la vila i capturessin a un gran nombre dels seus habitants, una quarantena de famílies va decidir abandonar el municipi. Uns anys més tard, el 1546, els pirates van capturar 36 persones, que van ser tornades als seus familiars, que abans van haver de pagar 2.050 escuts. La por als desembarcades continuava encara en el segle XVIII, per la qual cosa es va decidir construir el fortí de Cala Llonga per fer front amb més garanties als atacs.

El segle XIX

Durant el segle XIX, època caciquil, les miserables condicions de vida de la població van desembocar el 1868 en una revolta popular contra la hisenda municipal que va acabar amb l'incendi dels arxius municipals.

Durant la primera meitat del segle XIX la població es va incrementar molt i va passar dels 4.436 habitants de 1825 als 5.439 de 1845. A mitjan segle la població es va estroncar. Durant aquest segle va haver-hi fortes crisis demogràfiques i a partir de 1860 es va iniciar una emigració notable cap a Algèria, cap a l'interior de Mallorca i, fins i tot, cap a Menorca.  El motiu era que Santanyí, per llavors, era un municipi molt pobre.

L'any 1897 s'aprova la construcció de la Casa de la Vila, que és l'actual, malgrat que aquesta es va engrandir amb la compra d'una casa veïna.

El segle XX

En el segle XX continua la tònica de l'emigració dels habitants de Santanyí. El 1900 la població va arribar als 6.692 habitants, però aquesta xifra va descendir ràpidament en els primers anys del segle, ja que va començar un procés d'emigració de molts veïns del municipi cap a Argentina, Cuba o Algèria. Aquest descens es va veure accentuat pels efectes mortals d'una greu epidèmia de grip. El 1925 la població va sofrir una altra notable disminució, encara que aquesta vegada com a conseqüència de la segregació de ses Salines, que es va convertir en municipi independent.

Tot canviarà a partir de la segona meitat del segle XX amb l'arribada del turisme. A partir de 1950 van aparèixer els primers visitants. El turisme canviarà totes les estructures demogràfiques del municipi, que passarà de ser emissor d'emigració a receptor d'emigrants. Es tracta de gent de la Península, especialment del sud, que arriben atrets pels llocs de treball que genera aquesta indústria.

Aquest augment demogràfic s'accentuarà a partir dels anys 80. Es tracta d'un augment basat en la necessitat mà d'obra per fer front a la indústria turística i a tota l'activitat econòmica que genera al seu voltant.